Fer-se un nom

El Mola mola, més conegut com a peix lluna, és el peix teleosti més gran que existeix, pot arribar a mesurar 3 metres i pesar més d’una tona. Neda a diferents profunditats i es mou molt per la columna d’aigua.  A la primavera i a l’estiu és fàcil veure’l surant sobre la superfície del mar, com si estigues prenent el sol; la seva aleta es pot confondre en un primer moment amb la d’un tauró. A nivell mundial es considera amenaçat, segons la UICN (Unió Internacional per la Conservació de la Natura) i la seva principal amenaça és la pesca accidental.

Avui no em vull estendre parlant d’aquest fascinant peix sinó que em vull centrar en el seu nom. Perquè em refereixo a aquest animal com a Mola mola? És el nom científic. Els animals no entenen de fronteres i sovint una mateixa espècie es pot trobar en molts punts del planeta, on es barregen les cultures i es parlen diferents idiomes. El nom científic és la solució que permet entendre’s de seguida quan es troben persones d’arreu, parlin la llengua que parlin.

Així, el nom comú del peix lluna en castellà és pez luna, en basc illargi arrai, en gallec peixe roda, en francès poisson lune, en portuguès peixe lua i en anglès sunfish! És a dir: peix sol! Fins i tot en un mateix idioma pot dir-se de diverses maneres en funció de la zona on et trobis, el peix lluna en català també és conegut com a bot o com a mola. Així doncs si es troben varies persones que parlen diferents llengües el més fàcil és utilitzar el nom científic i així tothom coneix fàcilment de quin organisme s’està parlant.

Nomenclatura binomial

Aquest sistema d’anomenar els organismes es diu nomenclatura binomial, i va ser elaborat al s.XVIII, per sort, ja que fins llavors assignar noms a les espècies era una tasca carregosa i molt complicada. En va establir les bases Carl Von Linné, un naturalista suec que, entre molts altres mèrits, és considerat el pare de la taxonomia, la ciència que classifica i ordena els organismes. La nomenclatura binomial estableix que per anomenar les espècies s’utilitzin dues paraules en llatí. La primera indica el gènere i la segona l’espècie. Diferents espècies d’un mateix gènere tindran el primer nom igual i el segon distintiu per a la seva espècie. D’aquesta manera si parlem de Panthera onca i Panthera leo podem saber que són dues espècies diferents del gènere Panthera però tot i tenir característiques en comú, són diferents espècies. El primer és un jaguar i el segon un lleó.

Sense faltes, si us plau.

Per algú que hagi estudiat biologia escriure malament aquesta nomenclatura és gairebé un sacrilegi, seria com si no poséssim cap accent en tot un text per a un filòleg. El gènere és un substantiu i s’escriu amb la primera lletra en majúscula, l’espècie és un adjectiu, s’escriu en minúscules i sempre van en cursiva o bé subratllats. Aquí en teniu dos exemples: Equus caballus (cavall) o Hirundo rústica (oreneta vulgar)

Codificat

El procés d’atribuir noms a les noves espècies que es van descobrint és bastant complex, per unificar criteris i facilitar la feina existeix el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica; amb tota la gent que hi ha en el món estudiant espècies i la gran quantitat de noms que poden sorgir, calia establir unes normes per tal que tothom seguís els mateixos paràmetres a l’hora d’estipular els noms i d’aquesta manera aconseguir un llenguatge universal.

Posar nom, classificar i ordenar els organismes és una bona eina per ampliar el coneixement sobre les espècies, estudiar-les i conèixer les relacions que estableixen amb d’altres. Al cap i a la fi, el que no podem nombrar és com si no existís.